Com es va organitzar la propaganda franquista durant la Guerra Civil?

Com es va organitzar la propaganda franquista durant la Guerra Civil?

A diferència del bàndol republicà que de seguida es va adonar de la importància de la propaganda en el desenvolupament de la guerra, el bàndol colpista inicialment la va menystenir. Tot i això, va ser una actitud que a mesura que avançava el conflicte va anar corregint.

Inicialment el bàndol franquista va menystenir la propaganda, una actitud que va anar corregint amb el desenvolupament de la guerra

L’uniformització de la propaganda franquista

Si bé la República va tenir dificultats per imposar una direcció propagandística única, la propaganda franquista va gaudir d’una uniformització. Cal buscar aquest model de la propaganda uniformitzadora en la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, però tenyida de clericalisme i sense el carisma dels seus líders.

Propaganda franquista Juan Pujol
Juan Pujol, cap de la Oficina de Prensa y Propaganda (Foto: ABC)

La propaganda franquista va gaudir d’una uniformització

Aquesta homogeneïtat ja es respirava en l’inicial Gabinete de Prensa de la Junta de Defensa Nacional de Burgos, anomenada poc després Oficina de Prensa y Propaganda, creat el 5 d’agost de 1936. Al capdavant estava l’exdirector del diari Informaciones, Juan Pujol. El seu ajudant també provenia del món del periodisme, era Joaquín Arrarás, redactor d’El Debate.

El primer que va fer aquest òrgan va ser recollir material gràfic dispers, una tasca per a la qual va demanar la col·laboració dels ciutadans. A partir d’aquell moment, ja hi va haver una certa uniformització a les notícies, ja que totes havien de passar per la censura del gabinet de premsa. Seguint la mateixa línia, el desembre de 1936, es va promulgar que els partes del Cuartel General es publicarien a diari a la premsa.

En unificar-se els criteris, la propaganda esdevenia més efectiva ja que s’ocultaven les derrotes i s’aconseguia un efecte moralitzador molt positiu. Paral·lelament, també s’ordenava que aquest organisme revisés totes les publicacions que veien la llum i les fotografies preses. El seu control s’estenia a la ràdio, on imposava que sonés l’himne de la Legión abans de cada noticiari oficial.

En unificar-se els criteris, la propaganda esdevenia més efectiva: s’ocultaven les derrotes i s’aconseguia un efecte moralitzador molt positiu

La Delegación del Estado para Prensa y Propaganda

Va ser el 14 de gener de 1937 quan es va crear la Delegación del Estado para Prensa y Propaganda adscrita a la Secretaria General de l’Estat. Va estar dirigida en un primer moment pel general Millán Astray; posteriorment, pel catedràtic de la Universitat de Valladolid Vicente Gay, pel comandant Manuel Arias Paz i, finalment, pel comandant José Moreno Torres.

Per tant, encara que en un primer moment eren professionals de la informació qui pilotaven la propaganda, va acabar sent el poder militar qui es va situar al capdavant de la direcció propagandística franquista.

Propaganda franquista Serrano Súñer
Ramón Serrano Suñer amb Francisco Franco

A partir del febrer de 1938, l’organisme va passar a dependre del Ministeri de l’Interior, quan el cunyat de Francisco Franco, Ramón Serrano Suñer n’era el delegat. La Delegación, aleshores, estava dividida entre la secció de premsa amb José Antonio Giménez-Arany, i la de propaganda, amb Dionisio Ridruejo.

Els partits polítics van gaudir d’una certa independència en les seves expressions propagandístiques fins el 19 d’abril de 1937, quan es va dictar el Decret d’Unificació.

 

 

En un primer moment, el professionals de la informació van pilotar la propaganda, però finalment va ser el poder militar qui es va situar al capdavant de la direcció propagandística franquista

Falange va ser l’organització que millor va saber estructurar el seu servei de premsa. FET y de las JONS va tenir el seu aparell persuasiu materialitzat en la Delegación de Prensa y Propaganda, nascut l’abril de 1937. Va comptar amb una Delegación Nacional del Servicio Exterior dedicada a contactar amb grups de Falange a l’estranger per difondre propaganda.

Falange va ser l’organització que millor va saber estructurar el seu servei de premsa

D’altra banda, existia un Gabinete de Prensa del Cuartel General dirigit per Luís Antonio Bolín.

L’Església, a més, va contribuir a la propaganda dels rebels amb l’aportació de gran part del contingut ideològic d’allò que seria el nou règim i, sobretot, donant als franquistes la justificació necessària per a la seva actuació.

La declaració de l’Estat de Guerra

Per entendre el funcionament de la propaganda franquista també cal tenir en compte la declaració de l’Estat de Guerra en el bàndol nacional ja el juliol de 1936 que va condicionar clarament l’estil propagandístic. Tal com hem apuntat en un treball anterior,[1] suposava que el control sobre la premsa i altres canals de difusió estigués més justificat i pogués ser més rígid. En són exemples, el control dels textos dels periodistes estrangers o que als corresponsals de guerra no se’ls permetès entrar a les poblacions ocupades fins que no havien passat uns dies, quan la ciutat ja estava “neta” de propaganda roja.

La declaració de l’Estat de Guerra al bàndol nacional el juliol de 1936 va condicionar clarament l’estil propagandístic

L’esquelet legal de moltes d’aquestes limitacions el podem trobar a la Ley de Prensa, iniciativa de Serrano Suñer, promulgada el 22 d’abril de 1938. És una norma que no va ser reformada fins el 1966 tot i el seu caràcter provisional.

La Ley de Prensa, promulgada l’abril de 1938, no va ser reformada fins el 1966 tot i el seu caràcter provisional

Segons Enric Marín, el model informatiu franquista segueix les directius assajades pels models dels règims feixistes alemany i italià: l’estatalització dels mitjans de comunicació, la subordinació dels requeriments informatius als polítics i una concepció estrictament propagandística del discurs periodistic de masses.

[1] BOQUERA, E. “El relevo en la propaganda oficial de la Guerra Civil española: de Jaume Miravitlles a Dionisio Ridruejo. Bulletin of Spanish Studies. Vol. 89 (2012), núm. 7-8, p. 187-199.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *